Un final de lliga apassionant

A falta de sis jornades per a l’acabament d’aquesta lliga, la llista de candidats al títol encara és llarga.
Barça, Sevilla i Madrid són els màxims favorits; però, València i Saragossa, a 6 i 8 punts, sembla que encara no han dit la seva última paraula.
El bonic del calendari restant és que ens deixa enfrontaments a “vida o mort”:

• R. Madrid – Sevilla
• València – Saragossa
• Sevilla – Saragossa
• Saragossa – R. Madrid

Moltes lectures són possibles i el desenllaç més incert que mai. Tanmateix, voldria fer algun apunt:

1. El Saragossa tindrà un paper protagonista en aquest final de lliga, s’enfronta a tots els candidats, menys al Barça.
2. El Barça té el millor calendari.
3. El Barça és l’actual bicampió de lliga, campió de Champions i, a més, va primer, per tant, depèn d’ell mateix.

Els darrer partits de lliga blaugranes no han estat bons (victòria agònica amb el Mallorca, derrota a Vila-real i patiment final ahir amb el Llevant). Malgrat això, en tots aquests partits es van desaprofitar moltes ocasions clares de gol.
A l’altra banda del pont aeri, ja celebren el títol! El Madrid segueix guanyant partits en què marca a les primeres ocasions que arriba a l’àrea contrària.
Ja veurem com acaba tot; dependrà, entre moltes altres coses, de si el Barça segueix fallant davant de porta o de si el Madrid és capaç de mantenir aquesta eficàcia de cara el gol...

Fèlix

Una jornada menys

Només queden 6 partits més per disputar en aquesta llarga, inacabable i sofrida competició lliguera. Mai havia tingut aquesta sensació de por a perdre una lliga, aquesta pressió que pareix que també pateixen els jugadors en el camp. No és per alegrar-me, però com a mínim saber que sí que afecta als jugadors del Barça la possibilitat de no guanyar la lliga, em reconforta mínimament. Vull que acabi ja, que Madrid i Sevilla empatin el proper cap de setmana, i que el Barça guanyi a la R. Societat sigui com sigui. Senyor, quina manera de patir!

El 1-0 contra el Llevant és del tot enganyós. Si el Barça hagués acabat 3-0 ningú no hauria dit absolutament res. O si el resultat hagués sigut un 1-1 (veient l'ocasió final del Llevant). I és que el Barça és especialista en fabricar ocasions de gol i deixar-les passar per a "alegria" del soci . Increïbles les ocasions fallades per Messi, Eto'o i Ronaldinho, impròpies de jugadors de tanta qualitat. Això és el que ens diferència amb l'actual Madrid: l'efectivitat dels Van Nistelroy, Ramos i companyia és aclaparant. A aquestes alçades, qui pensi que el Madrid no serà rival per a la Lliga, i que la guanyarem facilment, crec que s'equivoca.

No volia acabar l'apunt d'avui sense fer referència a l'article d'Alfredo Relaño en As (menyspreable i reiteratiu l'intent de la premsa madridista de denunciar ajudes arbitrals al Barça), a la crònica -me la guardo per a Tips de merengue 2- de Tomasin Roncero (comença així el seu article: "La Cofradía del Clavo Hirviendo ya toma posiciones por los alrededores de Cibeles. Huele a alirón. Restan seis batallas. Lo sé. Pero en San Mamés vimos a un campeón con mayúsculas. Goleando. Sin miramientos. Cuatro. Otros, los del jogo bonito caducado, tienen que ganar por la mínima con un gol en propia puerta (al Mallorca) o en fuera de juego (al Levante)"), i al magnífic post sobre les portades de Marca que Dfons publica en el seu blog. Perdona'm Dfons que et posi en companyia dels altres dos.

El paper dels diaris

Ahir al·lucinàvem tots amb la portada del diari Marca, que avui insisteix amb la seva exclusiva, tot i que el representant de Saviola ha negat l’acord que el diari madrileny anunciava.
Se m’acudeixen diferents possibilitats per intentar explicar aquest fenomen periodístic:
1. El Madrid (i la seva extensió Marca) vol desestabilitzar als jugadors del Barça i a l’equip en general, en aquest darrer tram de la lliga, però m’extranya que comencin per Saviola.
2. El Madrid (i la seva extensió Marca) vol encarir una hipotètica renovació de Saviola pel Barça, conscients que seria un cop dur per a l’afició (que vol a Saviola) veure a l’argentí vestit de blanc, esperant que la directiva blaugrana pagui més del que tenia previst.
3. Saviola vol forçar al Barça a que espavili a l’hora d’oferir-li la renovació. Què millor que tenir al Madrid darrere per aconseguir el que vols.
4. El Madrid vol fitxar realment a Saviola
5. Marca ha perdut totalment els papers, i ja no sap què fer per no baixar més en el EGM.
El tema Saviola ha coincidit amb altres portades amb tant de marro o més que aquesta. Em refereixo a les portades de Mundo Deportivo, tan comentades i repudiades per molts de nosaltres, on un dia anunciaven ofertes per Eto’o, i al dia següent ja li estaven trobant un substitut que estava boig per jugar en el Barça (Villa avui afirma taxatiu que està molt content d’estar en València i que per això va signar un contracte per set temporades amb una clàusula de 150 milions d’euros).
Com podeu comprovar, els mitjans esportius estan servint, conscientment o no, a uns interessos que molt poc tenen a veure amb l’esport en sí. I sobre tot, molt poc amb la funció informativa –que no manipulativa– que se li suposa a un mitjà de comunicació.

Article d'Enric Banyeres publicat a Tips de merengue

Per petició popular, aquí va la reproducció de l'article:


Yo creo que lo que está arruinando a los grandes clubes
son los secretarios técnicos, directores deportivos o
como se les llame. Tomemos como ejemplo lo sucedido
en el Barça, donde Serra Ferrer echaba a unos
jugadores (Litmanen, Ronald de Boer, Vítor Baía), que
aún van a jugar la Liga de Campeones, para fichar a
otros que no citaré por vergüenza.
Rexach también pasó el mocho y cambió a Simão,
Zenden o Petit por lumbreras como Geovanni, Rochemback,
Christanval y para qué seguir.
Después ha llegado el tándem Txiki Begiristain-
Sandro Rosell, que podría superar todo lo anterior.
Problemas para colocar a hombres como Riquelme y
Bonano y ningún rubor para regalar a jóvenes jugadores
como Nano o Trashorras, recibidos por el Atlético
y el Madrid con los brazos abiertos, mientras en los
despachos del club se provisiona como pérdidas de la
anterior directiva la devaluación de tales jugadores. Y
no me digan que todo eso se hace para formar un gran
equipo. Nada más lejos de la realidad.
[Enric Bañeres, Don Balón, 9/09/03]

El tàndem Txiki Begiristain-Sandro Rosell van armar, amb
diferents graus de protagonisme, l’onze següent:

Valdés, Belletti, Márquez, Puyol, Gio, X avi, Edmilson,
Deco, Ronaldinho, Messi i Eto’o.
És un gran equip?
Per cert, on són Nano i Trashorras?

Una portada més una vegada més

Habitualment, acostumo a fer una ronda pels quatre diaris esportius més importants (Sport, MD, AS i Marca, i no precisament per aquest ordre). Posteriorment, em passo pels blogs de visita diària per veure què comenten els companys. Amb tots aquests elements d'actualitat em concentro en un tema i alimento diàriament aquest blog. Però avui, amb una sola imatge i amb una sola entradeta d'un article, ja n'he tingut prou.
Anuncia taxatiu Marca el fitxatge de Saviola pel R. Madrid, però no coneixerem els detalls si no comprem l'edició impresa. Bona tàctica comercial, però no cola. No penso malgastar ni un euro amb aquest diari.
Si la notícia acaba confirmant-se, doncs el Barça haurà perdut a un bon jugador, segons el meu entendre, i s'haurà estalviat una bona fitxa i un problema per a l'entrenador. El Madrid haurà fitxat a un cost zero de traspàs a un jugador efectiu i disciplinat, però que cobrarà una bona pessigada. I si volen tornar-nos el cas Eto'o, doncs crec que han errat de ple en el perfil del jugador.
Però si la notícia és falsa, cosa que sospito, doncs estarem presenciant una nova i grandiosa pifiada d'aquest diari, que porta anys "cagant-la" amb portades espectacularment ridícules (llegiu el capítol dedicat a les portades de Marca en el nostre llibre, per favor). O bé un nou intent per desestabilitzar a l'adversari amb notícies falses (com trobo a faltar això mateix en la premsa catalana, que es dedica a desestabilitzar als jugadors del Barça i no als contrincants).
Si finalment Saviola fitxa pel Saragossa, pel Vil·larreal, pel Sevilla o renova pel Barça (je, je), i si jo fos un lector de Marca, exigiria dimisions o deixaria de llegir un periòdic que diàriament menteix.
Fèlix i Òscar, guardeu-vos aquesta portada per a la segona part de Tips.

El perill de ser líders

Ahir jugava el Barça un inoportú partit contra un equip egipci, el Al Ahly, teòricament el millor equip d’Àfrica. El resultat ha sigut aclaparador: 4-0, amb gol inclòs de de Bojan Krkic, una de les perles de la pedrera blaugrana. El club ha guanyat diners i l’equip ha guanyat el partit. Al mateix temps, s’estaven jugant les semifinals de la Champions, entre el ManU i el Milan. Fent zapping de la TV3 a A3 t’adonaves de la davallada que ha patit el Barça en els darrers temps. Però hi ha molta gent que encara és optimista (Eldeu, Nico...) , i que creu que guanyarem la lliga i possiblement la copa. Tant de bo.
Ara mateix, crec que els arbres (el lideratge) no ens deixen veure el bosc (la situació real de l’equip), i com ja he comentat alguna vegada, crec que el pitjor que ens podia passar és, tal i com està el Barça ara, ser líders. Per què dic això? Doncs perquè mentre som líders, tots repetim que guanyarem la lliga, que només depèn de nosaltres, que el calendari ens afavoreix, que a partir d’ara canviarà la cosa... Teòricament, tots aquests arguments són o poden ser certs. Estem acostumats al llarg d’aquests darrers anys a un Barça campió, resolutiu, amb caràcter i amb ganes de menjar-se el món. I com estem ara? El que ens separa actualment del desastre més absolut (perdre aquesta lliga) és només un punt amb el segon classificat i dos amb el tercer, és a dir, no res. Què hem aconseguit com a màxim? Doncs que Rijkaard s’empipi amb el planter i no els doni el dilluns dia de descans. Però poc més. L’actitud de l’equip és semblant partit rere partit, el que guanyem a casa ens ho deixem fora, i fallem més que una escopeta de fira.
Repeteixo: el que ens separa de l’abisme (que Sevilla o Madrid guanyin la lliga) és un o dos punts. Què estaríem dient si el Barça fos ara mateix segon o tercer a la Lliga? Què diríem si el Madrid de Capello fos lider? Quins canvis hi hauria a les alineacions? Faria experiments l’entrenador? Quina seria l’actitud dels jugadors? I la del públic?
Estem jugant amb foc, i tenim la sensació de no cremar-nos perquè anem líders, però si ens aferrem a un lideratge tan pobre com el que tenim ara per no donar un vertader cop de puny a la taula, acabarem cremats. O socarrats si guanya el Madrid.

Prefereixo patir una o dues jornades de lliga sense ser líder, a aferrar-nos al lideratge i acabar sucumbint per no haver vist realment les orelles al llop.

Sant Jordi: moltes sensacions i una recomanació

La Diada de Sant Jordi 2007 serà, per a nosaltres, un dia inoblidable.
El recorregut de signatures (revista Esforç, Llibreria Catalònia, Llibreria Ona, El Corte Inglés, VIPS i FNAC) ens va permetre conèixer i, en alguns casos, fer petar la xerrada amb polítics (Joan Puigcercós), periodistes (Antoni Bassas, Pol Izquierdo), cantants (les Macedònia), escriptors, evidentment, (Eudald Carbonell, Martí Gironell, Rosetta Forner), personatges mediàtics (Leo Bassi) i, fins i tot, una Miss! (Mireia Verdú).
El dia es presentava llarg i feixuc; tanmateix, a nosaltres ens va passar volant! Segurament, la il·lusió del principiant va tenir molt a veure.
Vull agrair molt sincerament a tots els lectors, del llibre o del blog, el suport donat, que ha permès que aquesta aventura segueixi endavant.
I finalment, una recomanació: la revista Esforç. Imprescindible per a tots aquells apassionats dels esports d’equip de casa nostra. Futbol, bàsquet, handbol, voleibol, waterpolo, rugbi, hoquei herba i hoquei patins, hi tenen una presència molt destacada.

Fèlix

Post de sensacions o sensacions post

Avui és un dia de sensacions encontrades, i si em permeteu l'acudit, un post de sensacions. D’una banda, després del partit de diumenge, la sensació no pot ser pitjor, i la decepció i la por al fracàs aquesta temporada són majúscules. D’altra banda, ahir, a Sant Jordi, les coses van anar francament bé. Començarem per aquesta darrera, més alegre, si em permeteu.
El dia era complet. Teníem compromisos amb diverses llibreries, repartides pel centre de Barcelona principalment. Un munt de gent atapeïa els carrers al voltant de la Plaça Catalunya, i allà estàvem Fèlix, Òscar i jo. Val a dir que no vam ser el llibre més venut de Sant Jordi, perquè no som periodistes coneguts ni autors de llarga trajectòria, però el resultat del dia va ser bo, i crec que les vendes seran encara millors. Com ens van informar, a Reus els llibres més venuts havien sigut els del Buenafuente i Tips de merengue. És per estar contents, no? De qualsevol manera, la nostra lliga particular encara és llarga, i continuarem donant guerra perquè tothom pugui conèixer les bondats del nostre llibre. Gràcies a tots/es pel vostre suport.
En quant a la part menys agradable, avui la portada de l’Sport (la portada de Mundo deportivo dedicada a l’Eto’o és de vergonya; l’estan animant per a que se’n vagi o per a que el fitxin) reflecteix l’esbroncada del Rijkaard als seus jugadors. El refrany diu que más vale tarde que nunca, però l’aficionat blaugrana, cansat de tantes derrotes enguany, d’haver perdut tantes oportunitats d’assegurar la lliga, i després d’haver comprovat la debilitat d’alguns dels seus rivals, es pregunta per què a falta de 7 jornades és quan l’entrenador pareix que s’empipa, explota i exigeix solidaritat, menys floritures i més gol als seus jugadors. Quan has d’actuar és quan sents l’olor de fum, no quan les flames comencen a cremar-te els pantalons. No sé si m’explico: portem setmanes i setmanes amb la mateixa cançó, però pareix que hem d’esperar a perdre el liderat per a reaccionar. De res han valgut les finals perdudes, la mala imatge de l’equip, els mesos i mesos sense guanyar fora de casa... Les alarmes estaven enceses, però fins que l’incendi no devora la casa, a Can Barça no s’actua. Com a mínim, pareix que la reacció del cos tècnic s’ha produït ara mentre encara som líders, però crec que la xerrada i el toc d’atenció ha de ser setmanal, es guanyi o es perdi, i sempre previ a cada partit.

Quina jornada

Qui ho anava a dir! L'altre dia ens alegràvem enormement de la jornada de lliga, on tot havia resultat perfecte (derrota del Madrid i del Sevilla i victòria del Barça). En canvi, aquest cap de setmana hem de dir tot el contrari: victòria del Madrid i del Sevilla i derrota del Barça.
Pareixia que el partit pintava bé, amb una primera part amb oportunitats per al Barça, però la segona part ens ha demostrat quin és l'autèntic nivell del Barça fora de casa. 2-0 del Villarreal, nova derrota del Barça i a donar-li ales a la Cofradia del Clavo Ardiendo.
Després del gol de Messi de l'altre dia, el retorn de Ronaldinho, i sobre tot la necessitat de guanyar per mantenir a ratlla als rivals, esperàvem que el Barça demostrés la contundència i la pegada del campió, però aquesta pegada ha tornat a faltar de nou.
Hauríem de demanar-li molt més als jugadors, però també a Rijkaard. Jugar amb els 3 baixets fora de casa ja s'ha demostrat massa vegades com a ineficaç. Per què insisteix tant? En el Madrid, quan Capello la caga amb el sistema, el defenestren. Però a Can Barça no. Deuríem de demanar-li més també a l'equip tècnic en aquest final de la temporada.
Això si, que la derrota no ens desanimi. Avui hem de regalar un llibre i una rosa.

Dilluns estarem per Barcelona

Ací us deixo l'enllaç amb les signatures per al proper Sant Jordi. Dilluns vinent estarem tot el dia per Barcelona, lluitant amb els Buenafuentes, Polònies i altres habitants de la fauna literària actual per fer-nos un lloc entre els lectors.

Com a promoció del llibre, us deixo Tips de rucs, un article que ha escrit molt amablement Martí Perarnau i que hem publicat a la revista Illa.

Ja sabeu, el dilluns hi ha que regalar un llibre (Tips de merengue, preferiblement) i una rosa (la que vullgueu i a qui vullgueu).

Esperem trobar-nos per les rambles.

Ah, i que el Barça guanyi!

El que necessitàvem

Els precedents no convidaven a l'optimisme, la veritat. A la lliga hem sobreviscut gràcies al calendari, als enfrontaments directes i a la inesperada derrota del R. Madrid. El joc blaugrana havia baixat molt, la seva velocitat, la seva verticalitat i, sobre tot, la seva capacitat per il·lusionar-nos. Pensàvem que aquesta temporada sols ens cabia esperar el xiulit final, que el millor és que s’acabés el més prompte possible. Però estàvem equivocats.
La nit passada, en lloc de confirmar la davallada del Barça, s’ha girat la truita d’una manera espectacular. Pel gol de Messi i pel joc de l’equip. Com sempre, hem de donar-li vida al rival, i amb el 3-2 hem pensat en el pitjor. Però no, aquesta vegada Eidur i Eto’o han rematat la feina, i ens deixen a un sol pas de la final de copa.
No insistirem amb el gol de Messi, per a emmarcar, ja que tots els mitjans el reproduiran milers de vegades, i com diu el refrany, una imatge val més que mil paraules, així que no el comentarem però el recordarem en la nostra memòria.
El que també recordarem, si em permeteu, és que avui presentem Tips de merengue, els excessos de la premsa madridista, a la llibreria Caselles de Lleida, a les 20h. I si no veniu, sempre ens podem trobar a Barcelona a les signatures de Sant Jordi.

Presentació demà

Tips de 'merengue' de Fèlix Fernàndez i Òscar Giró

«Les més increïbles profecies madridistes, per a culés que vulguin riure a gust»

A l'acte participaran ambdós autors i tindrà lloc el dijous 19 d'abril, a les 20 hores, a la llibreria Caselles (C/ Major, 46, de Lleida).

Si algú vol venir a visitar-nos, estarem encantats!

Algú recorda que aquesta nit juguem?

Pareix ser que les semifinals de la Copa del Rey són un assumpte menor, que no interessen als aficionats, molt per sota de l'assumpte nacional dels arbitratges al Madrid, que diàriament copa les tertúlies i les programacions esportives.
Pareix ser que el partit d’aquesta nit ja està guanyat, que l’eliminatòria contra el Getafe ja s’ha resolt, i que les vitrines de Can Barça ja tenen el lloc reservat per al doblet de Lliga i Copa.
I no és així. Tornem a jugar sense Ronaldinho (alguns diran que això és jugar amb 11 i no amb 10), diumenge passat guanyàrem amb un gol de fortuna, amb un joc dolent, l’equip no ofereix cap garantia, i el més important, no tenim ni quatre punts d'avantatge ni cap calendari que ens ajudi a guanyar, com passa a la lliga.
Per tant, més ens valdria parlar de qui jugarà, dels canvis en el sistema, de Jorquera a la porteria, d’omplir l’estadi aquesta nit...

El madridisme en les retransmissions de LaSexta

El passat dissabte, LaSexta va anunciar un ampli resum del partit Racing – R. Madrid, en acabar la retransmissió del Betis – R. Societat.
I efectivament, va ser un “ampli resum”; però parcial, incomplet, esbiaixat i amb un preocupant tuf madridista.
M’explico. És obvi que l’àrbitre, Turienzo Álvarez, es va equivocar, i molt. Però no només en contra del Madrid. En tres jugades molt importants també va errar en perjudici del Racing:
i) En el minut 40 de la primera part, Sergio Ramos va entrar per darrera un jugador santanderí, no tocà pilota i el va fer caure. Falta i, com a mínim, groga. Era la segona i havia de ser expulsat. Greu errada.
ii) També a la primera meitat, Ramos saltà dins de l’àrea amb els braços completament separats del cos i va tocar la pilota amb les mans. Aquell tipus de jugada que queda a criteri dels àrbitres, segons interpretin la voluntarietat del defensor. En tot cas, jugada per a la polèmica. De fet, en acabar la primera meitat, l’estadi del Sardinero va acomiadar el quartet arbitral amb una sonora esbroncada.
iii) Ja a la segona part, una paret dels davanters del Racing, deixà Nikola Zigic completament sol davant Casillas. Turienzo va anul·lar la jugada per fora de joc, que les repeticions van demostrar que no era. Greu errada.
El sorprenent i indignant del cas és que CAP D’AQUESTES TRES JUGADES es va poder veure en l’enunciat “ampli resum” de LaSexta. CAP.
La nit del diumenge, en el programa “El Rondo”, Miguel Àngel Portugal, entrenador del Racing, es queixà, i amb raó, d’aquesta falta d’objectivitat de bona part del madridisme.

Fèlix

El pibito

Fa temps que venim parlant de l'anunciada renovació de Saviola en el Barça. Després de passar algunes setmanes sense que el conejo fos notícia, amb el gol (o autogol?) d'aquest cap de setmana, i sobre tot amb els punts i l'avantatge que suposa al capdavant de la classificació aquest gol (estic convençut que aquesta victòria val un alliga), tornem a traure la figura de Saviola.

Saviola és un jugador que no deixa indiferent als aficionats. D'una banda estan els que valoren per sobre de tot la seva eficàcia, el seu instint per endur-se tots els rebots, la seva picardia, el seu treball i la seva professionalitat. Jo sóc un d'aquests. D'altra banda, estan els que argumenten que els seus gols són contra equips menors, que en els partits importants desapareix, que es va quedar al Barça per diners, que no té el perfil que busca l'entrenador, i que no té el nivell per jugar en aquest Barça (i jo pregunto, Oleguer en té?).

La veritat és que Saviola va apostar fort quedant-se al Barça, ja que tot i guanyar més diners s'exposava a quedar-se tota la temporada en blanc. I no ha sigut així. Per les raons que siguin, Rijkaard ha preferit a l'argentí moltes vegades per davant de l'islandés Gudjhonsen, un jugador físicament paregut a Larsson però que no ha acabat de quallar. Així, Saviola ha acabat jugant partits de copa i segones parts, i el rendiment que ha donat com a segon davanter o revulsiu crec que ha sigut acceptable.

A més, un equip com el Barça, obligat a participar en tantes competicions, crec no pot acarar tots els reptes amb garanties amb només dos davanters. Enguany s'ha lesionat Eto'o i ho hem vist prou negre. Per què no tenir en el planter a Eto'o, un Gudjhonsen (o Klose, o Zigic, o...) i un Saviola?

Està pendent l'oferta de Txiqui per la renovació d'el Pibito, una oferta anunciada als mitjans però que triga ja massa temps en concretar-se. Jo sóc partidari de que Saviola es quedi, amb un contracte adequat (a la baixa, però raonable) i que jugui els partits "senzills" o segones parts, donant descans als davanters titulars. Crec que per a aquestes funcions, que són també importants, no hem de comprar a ningú.

I vosaltres què en penseu?

Més que tres punts

La jornada d'aquest cap de setmana pareix que ha aclarit moltes coses al capdavant de la classificació, tot i que a priori no pareixia començar massa bé (sobre tot quan el dissabte el Madrid guanyava al Racing).
En Madrid tiren foc pels queixals, recordant al Villarato i justificant així que la Cofradía del Clavo Ardiendo, més que arder, a penes escalfa.
I com molts pronosticàvem, el calendari ens ha ajudat a quedar com a líders en solitari. Això i la sort de guanyar al Mallorca de rebot.
Crec que aquesta jornada resultarà decisiva per a la lliga, i que molts recordarem el partit del Racing i sobre tot la victòria ahir contra el Mallorca quan celebrem el títol de lliga.
Per a un altre post queda parlar del gol (o xurro) de Saviola. Serà entretingut discutir si el gol del pibito, un jugador que no compta per al Barça, ens ha donat definitivament la lliga.

La síndrome del llebrer

Hi ha gossos llebrers de competició que es passen la seva curta vida perseguint una llebre mecànica, tot donant voltes en curses de canòdroms. Encara que arriben a velocitats punta de 75 km/h, el fet d’atrapar la llebre resulta per a ells una autèntica utopia.
El 16 de maig de 2004, gairebé fa tres anys, el FC Barcelona va guanyar per 1 gol a 0 al Racing de Santander, en partit de la jornada 37 de lliga, amb gol de Ronaldinho al minut 15. El mateix dia, el R. Madrid ve perdre a l’estadi de La Condomina contra el Múrcia per 2 a 1. Aquests resultats van suposar que el Barça (72 punts) superés en la classificació el Madrid (70 punts).
Des de llavors, i ja anem per la quarta temporada consecutiva, cada tram final de lliga se sent des de Madrid la mateixa cançó: “la gran remuntada”, “demà líders”, “a por ellos”, “si guanyem tots els partits que resten...”, i un llarg etcètera.
Tanmateix, la dura realitat dictamina que el Madrid encara no ha assolit cap d’aquestes anunciades remuntades ( i que duri!).
I l’entorn madridista (premsa, alguns jugadors, president...) pateix clars símptomes de la “síndrome del llebrer”: mania persecutòria de la “utopia” d’atrapar, d’una vegada per totes, el Barça en la classificació.
Això sí, un llebrer de pura raça mai no llança la tovallola:

“La Liga se ha puesto borrosa, pero la Cofradía del Clavo Ardiendo no se rinde. A pesar de Turienzo y Capello.” (Tomás Roncero, diari As, 15/04/07).

Fèlix

Apostin!

Ja sabeu que Tips de merengue és un recull de les "perles" de periodistes, jugadors i directius del R. Madrid publicades als mitjans de comunicació. Per defecte professional, ens agrada repassar la premsa i destacar aquelles coses que ens han cridat l'atenció.

Doncs avui ens trobem amb diferents titulars que, com no, parlen sobre l'affaire Ronaldinho.

Al sempre contundent diari As, ens trobem amb el següent titular: "Ronaldinho desquicia al Barça". El sempre divertit Tomás Guasch (sí, el de la tertúlia), afirma en el seu article titolat "No hay enfermedad y del gimnasio, lo mejor es la camilla", que "AS confirmó ayer por diversas fuentes que Ronaldinho no tiene gripe. Ni fiebre."

Per contra, l'Sport destaca el "Plan especial para Ronaldinho", i afirma tant a la portada com a l'interior que l'equip tècnic prepara el partit contra el Mallorca sense el crack brasiler.

Per a acabar-ho d'adobar, el Mundo Deportivo destaca en portdada que Valdés i Belletti donen suport a Ronaldinho, i que tot i la "Cumbre para recuperar a Ronnie", todo parece indicar que Ronaldinho estará disponible para el partido de pasado mañana contra el Mallorca.

Ahir proposava en un altre blog que les cases d'apostes deurien de tenir en compte el factor Ronaldinho. Podrien guanyar-se molts diners amb preguntes com aquestes:

Jugarà Ronaldinho aquest cap de setmana?

Serà titular - Serà suplent - No jugarà

On jugarà Ronaldinho la temporada vinent?

Barça - Milan - Altre equip

Quants entrenaments es perdrà Ronaldinho la propera setmana?

Un - Entre 2 i 4 - Cap

Facin les seves apostes.

A la “Cofradía del Clavo Ardiendo” fumen porros?

Només sota els efectes d’alguna substància dopant es pot afirmar que el R. Madrid és millor club de bàsquet que LAKERS o CELTICS.
Aquesta afirmació l’ha realitzat, qui si no, en Tomás Roncero, al diari AS (12/04/07):

“Porque el Madrid de basket es el mejor equipo de la historia de este deporte. Lakers y Celtics hace tiempo que no empatan con nadie y los Bulls son un cero a la izquierda sin Jordan. Pero el Madrid está ahí de nuevo. Nadie tiene su palmarés. Pasado, presente y futuro perfectos. Number one.”

I què dimonis va guanyar ahir el Madrid? La UEFA del bàsquet? Tot això per haver guanyat un títol menor!?
Suposem, i esperem, que quan li passi l’efecte de la droga s’adonarà que:
Lakers: 14 anells de NBA, 28 títols de coferència i 26 títols de divisió,
Celtics: 16 anells de NBA, 19 títols de conferència i 25 títols de divisió,
Bulls: 6 anells de NBA, 6 títols de conferència i 7 títols de divisió.

Fèlix

Eusebio afegeix més llenya

Atenció a les declaracions d’Eusebio, ahir, durant un acte publicitari. El toc al planter és més que evident, i se suma a les declaracions d’Edmilson, Gudjhonsen, Eto’o... Ja ho hem dit vàries vegades, però el vestuari blaugrana ara mateix és un autèntic merder, on cadascú va a la seva, i on la inoperància dels rivals ha permès que tots, club, jugadors i aficionats, continuem il·lusionats amb la possibilitat del doblet. I ara mateix, si no canvia res de res, estic convençut que la copa no la guanyarem, i tinc les meves reserves de què passarà a la lliga. Hem fallat en totes les finals i en tots els partits importants de l’any. Per què ara ha de ser diferent? Per una qüestió d’estadística? O per una qüestió de treball i disciplina?
Hem anat cremant naus (la Supercopa d’Europa, la Champions, el mundial de Clubs...), i res ha canviat des d’aleshores. M’atreviria a dir que ha empitjorat. S’ha comprovat que les baixes de Messi i Eto’o afecten a l’equip, però no són EL PROBLEMA, amb majúscules.
Disculpeu però avui estic pessimista, tot i que amb l'article de Roncero he rigut a gust (aquest home es mossega la llengua i mor enverinat).

Això sí: a per la Final Four aquesta nit!

Tenim un nou aliat

Qui ho anava a dir! Fa uns dies demanava que el València passés l’eliminatòria contra el Chelsea, amb el raonament que si l’equip che se centrava en la Champions descuidaria la lliga i eliminaríem a un rival. Efectivament això és el que ha passat. Bé, en realitat, s’han descartat del títol de lliga però han quedat eliminats de la lliga de campions.
I què els queda ara? Doncs lluitar per classificar-se per a la Champions, on ara ocupen la cinquena posició. Repassem el calendari més proper del València:
València – Sevilla (Jornada 30)
R. Madrid – València (Jornada 31)
A banda els queda enfrontar-se al Saragossa, però, és evident que si no guanyen els dos propers partits, o com a mínim puntuen en casa del Madrid, quedaran fora de la Champions.
A qui beneficia més la victòria ahir del Chelsea? La resposta és evident: al Barça.

S'acabarà la penitència?

Pareix ser que la Setmana Santa s’ha traslladat també als terrenys de futbol, si em permeteu la metàfora, com a mínim per als aficionats culés. Hem patit el nostre particular via crucis amb la derrota de dissabte passat, i poc falta per a que ens crucifiquin a la lliga. Amb el Sevilla a un punt (pareix que va desinflant-se com un globus), i sobre tot amb el R. Madrid a dos punts, els culés estem a punt de sortir en processó per veure si s’obra el miracle.
Capítol a banda mereix el R. Madrid. Estem tips de veure com han fet el ridícul, com han perdut partits, com han jugat partits lamentables..., però estan a un tir de pedra del Barça. Més encara: dissabte vinent poden ser líders, provisionals, però líders, amb el cop de moral que això suposa. Esperem que el proper diumenge, contra el Mallorca, visquem el nostre diumenge de resurrecció.

Amén.

Ronaldinho sí, Ronaldinho no

La història a Can Barça s'ha marcat des de fa molts anys per una autodestrucció realment sorprenent. Maradona, Schuster, Ronaldo...i molts d'altres no han estat al club els anys que haguessim volgut els aficionats, les raons han estat diverses, però una és comú en tots les casos: la crítica tant des dels mitjans de comunicació, com dels propis socis i simpatitzants del Barça.
Ens trobem en un d'aquest moments amb en Ronaldinho, les enquestes dels mitjans a peu de carrer, donen resultats sorprenents, alguns el canviarien ja per Cristiano Ronaldo, els altres el critiquen perquè no entrena com els seus companys (avui als mitjans de comunicació podem llegir i escoltar, un exemple clar amb els esdeveniments d'ahir al miniestadi), d'altres pel seu "baix rendiment" d'aquesta temporada, vaja per a tots els gustos.
Jo no sóc un romàntic del fútbol, i considero que tret dels jugadors del planter, criats aquí, els colors els senten molt pocs. Són professionals i prou, amb això vull dir que no vec malament que el crack no s'hagi de retirar al Barça, donçs una venda quan s'acosta als 30 anys, pot donar uns beneficis al club, sempre que reinverteixis amb la nova estrella de 23-24 anys existent al mercat, però aquest no és el cas d'ara.
Ronaldinho encara pot donar moltes alegries a can Barça, abans de poder-lo traspassar.
Caldria recordar a tots els que s'apunten a la crítica de Ronaldinho, que ELL, va ser qui ens va treure d'un pou en que no es veia solució, i que al voltant seu es va crear un equip que després va guanyar la segona copa d'europa pel Barça.
Com dic a "Tips de Merengue", sóc un culé, proper als 40, vol dir que fins que no vaig tenir vint anys, havia vist dues tristes lligues, i per suposat cap copa d'europa, recordo que eren temps en que si la temporada acabava amb la copa del Rey, sortiem als carrers per celebrar-ho.
Caldria que tots plegats fessim memòria, i valoréssim el que tenim, deixem l'autodestrucció a l'altra banda del pont aeri, si us plau.

Que bonic és ser futbolista

Em crida l'atenció aquesta notícia. No sé vosaltres, però en el meu treball no em premien amb vacances cada vegada que faig la meva feina. I Andrade amb Deco, després de jugar el partit de dissabte...
En fi, tot sigui pel Barça.
Per cert, tenim tancada una nova presentació de Tips de merengue a Lleida, a la llibreria Caselles. Ja us donarem més informació, per si´us animeu a acompanyar-nos.

Saragossa o Barça?

La premsa madridista continua amb la seva campanya mediàtica de que encara poden guanyar la lliga. I és cert, matemàticament poden guanyar la lliga, clar que sí. Però la realitat futbolística és ben diferent. El joc del Madrid i de la resta d'equips és diametralment distint: el Barça, amb la pressió dels minuts finals, però ara amb una bona dinàmica i amb pura dinamita al davant; el Sevilla, incapaç d'aguantar la tensió de la lluita per la lliga però amb una solvència i una solidesa incomparables; i el València, enfeinat amb la Champions però un equip també difícil de guanyar. Per contra, el Madrid pateix com ningú a casa (hi haurà que veure a Emerson aquest cap de setmana jugant en el seu estimat Bernabeu), i pateix com ningú també fora de casa, amb una flor que ja fa molts metres d'alçada (i si no, que li ho pregunten al Celta).
Com deia, la premsa continua amb la seva campanya, i èstà delerosa d'una victòria del Saragossa contra el Barça. Sent realistes, què li interessa al R. Madrid? Una victòria del Saragossa (és a dir, lluitar per la lliga) o una victòria del Barça (assegurar la Champions)?

Dilluns de matí

Això de tornar a treballar dilluns de matí és un suplici. Però si ho fas quan el teu equip ha guanyat, i el teu màxim perseguidor no guanya el seu partit, doncs vens amb una altra alegria, que carai.
La jornada lliguera –quines ganes teníem, per cert, de que la lliga arranqués de nou–, podia haver sigut molt més rodona si no s’hagués repetit novament un guió que Perarnau descriu encertadament al seu blog: passi el que passi, jugui com jugui, amb sort i per desgràcia, el R. Madrid sempre acaba guanyant els seus partits, jugant de pena, però sumant tres punts. I això que els seus rivals sempre gaudeixen d’oportunitats immillorables, de nombroses arribades a la porteria de (San)Casillas, de domini del baló i de les ocasions...En fi, el consol és que ha passat una jornada més i seguim líders, pareix que l’affaire Ronaldinho s’està calmant, Messi i Eto’o estan intractables...

Per acabar de despertar-nos el dilluns, us deixem un fragment de la contra crònica del partit del Madrid, feta per Roncero:

Cofradía viva. La CCA (Cofradía del Clavo Ardiendo) afronta la Semana Santa con la cabeza alta. El Atleti, a siete puntos y a uno de la Intertoto (¡Forza Racing!), el Sevilla a tres (te espero en el Bernabéu) y el Barça a cinco. Pero el sábado juega en La Romareda y Diogo se les atraganta. Y Osasuna llega aquí sin Soldado. Será el Domingo de Resurrección. ¡A dos puntos! Me he venido arriba...