Quin mal!

Partit del Mundial sub'17.
Semifinal Espanya - Ghana.
A la segona part de la pròrroga, amb empat a un gol al marcador, Bojan Krkic s'escapoleix de dos defenses, se'n va per la línia de fons i un jugador africà l'agafa, primer del coll, després de l'espatlla, finalment de la samarreta, i li cau a sobre, provocant un penal clamorós.
L'àrbitre brasiler Salvio Fagundes, de forma incomprensible, no pita res: GRAVÍSSIM ERROR!

Minuts després, el crac blaugrana marca el segon gol i decideix el partit.
En el temps de descompte, l'àrbitre mostra la segona groga a Bojan, per pèrdua de temps, l'expulsa i el deix sense final, de forma molt RIGOROSA.

Si se segueix el reglament al peu de la lletra, Krkic, el millor jugador amb diferència del torneig, no podrà disputar la final.
No veure o no voler pitar un penal clar en un moment clau és un error, com a mínim, tan gran com rebre dues grogues en un mateix partit.
I a l'àrbitre, qui el castiga?
Quan els perjudicats són nois de 17 anys, els errors arbitrals fan més mal.


Fèlix

Font fotografia: www.bojan-krkic.com/

Touré Yaya i 10 més

El Gamper d’ahir va servir per a confirmar que el Barcelona té ben cobertes gairebé totes les posicions del camp.
No únicament la davantera (Eto’o – Ronaldinho – Henry – Messi – Giovani – Bojan); segurament la millor de tot el planeta.
Les contractacions d'Abidal i Milito han reforçat molt bé la defensa.
Al mig del camp, Deco – Iniesta – Xavi són una garantia de possessió i control del joc.
Fins i tot, amb Valdés i Jorquera, la porteria sembla ben apuntalada.

L’única demarcació que té un únic propietari és la de migcentre defensiu.
Amb Márquez incòmode en aquest lloc, amb Edmilson lesionat i amb Motta amb peu i mig lluny del Camp Nou, el migcentre del Barça té nom i cognom: Touré Yaya, “Big Yaya!”.
Defensivament, talla, pressiona, recupera i, sobretot, omple molt el camp.
Ofensivament, assisteix amb criteri, toca ràpid, va bé per alt i quan s’afegeix a l’atac costa aturar-lo.
Ahir, contra el campió italià, va exhibir-se.

Com hem dit moltes vegades, en el món del futbol tot és relatiu.
Avui ets a dalt i demà ets a baix.
Tanmateix, el fitxatge de Yaya sembla, a l’actualitat, un grandíssim encert.


Fèlix

Referència fotografia: Mundo Deportivo

El perill de ser líders

Ahir jugava el Barça un inoportú partit contra un equip egipci, el Al Ahly, teòricament el millor equip d’Àfrica. El resultat ha sigut aclaparador: 4-0, amb gol inclòs de de Bojan Krkic, una de les perles de la pedrera blaugrana. El club ha guanyat diners i l’equip ha guanyat el partit. Al mateix temps, s’estaven jugant les semifinals de la Champions, entre el ManU i el Milan. Fent zapping de la TV3 a A3 t’adonaves de la davallada que ha patit el Barça en els darrers temps. Però hi ha molta gent que encara és optimista (Eldeu, Nico...) , i que creu que guanyarem la lliga i possiblement la copa. Tant de bo.
Ara mateix, crec que els arbres (el lideratge) no ens deixen veure el bosc (la situació real de l’equip), i com ja he comentat alguna vegada, crec que el pitjor que ens podia passar és, tal i com està el Barça ara, ser líders. Per què dic això? Doncs perquè mentre som líders, tots repetim que guanyarem la lliga, que només depèn de nosaltres, que el calendari ens afavoreix, que a partir d’ara canviarà la cosa... Teòricament, tots aquests arguments són o poden ser certs. Estem acostumats al llarg d’aquests darrers anys a un Barça campió, resolutiu, amb caràcter i amb ganes de menjar-se el món. I com estem ara? El que ens separa actualment del desastre més absolut (perdre aquesta lliga) és només un punt amb el segon classificat i dos amb el tercer, és a dir, no res. Què hem aconseguit com a màxim? Doncs que Rijkaard s’empipi amb el planter i no els doni el dilluns dia de descans. Però poc més. L’actitud de l’equip és semblant partit rere partit, el que guanyem a casa ens ho deixem fora, i fallem més que una escopeta de fira.
Repeteixo: el que ens separa de l’abisme (que Sevilla o Madrid guanyin la lliga) és un o dos punts. Què estaríem dient si el Barça fos ara mateix segon o tercer a la Lliga? Què diríem si el Madrid de Capello fos lider? Quins canvis hi hauria a les alineacions? Faria experiments l’entrenador? Quina seria l’actitud dels jugadors? I la del públic?
Estem jugant amb foc, i tenim la sensació de no cremar-nos perquè anem líders, però si ens aferrem a un lideratge tan pobre com el que tenim ara per no donar un vertader cop de puny a la taula, acabarem cremats. O socarrats si guanya el Madrid.

Prefereixo patir una o dues jornades de lliga sense ser líder, a aferrar-nos al lideratge i acabar sucumbint per no haver vist realment les orelles al llop.