Final del camí

Una hora i poc més. Aquest és el temps que vam ser campions de lliga. Com l’altre dia amb l’Espanyol, hem patit un final d’infart, amb cruel i injust resultat per als culés. És injust per al Barça, tot i merèixer perdre per haver llençat al fem aquesta lliga des de fa mesos, i és injust per al futbol, que veu com el torneig de la regularitat l’ha guanyat el conjunt que pitjor futbol ha practicat de entre tots els aspirants al títol. Però clar, les competicions no sempre les guanyen els equips que millor juguen. Hi ha equips especialitzats únicament en aconseguir resultats, és allò de que “el fin justifica los medios”. Doncs aquesta filosofia és la que ha imperat en aquest Madrid, un equip que ha viscut dels resultats, de la força bruta, dels gols de VNR, dels darrers minuts de cada partit (seus i dels altres) i, sobre tot, de la SORT. I ho dic amb majúscules, tot i que pugui parèixer fruït de la frustració.

Temps tindrem per a parlar del Barça, de qui ha d’anar-se’n i de qui quedar-se, de en què hem fallat i en què hem encertat, si és que ho hem fet. Però si parlem de l’equip campió, el factor que ha determinat aquesta lliga és la flor de Capello.

Per a mi és encara incomprensible com una persona que ha gestionat tan malament el vestuari madridista ha pogut aconseguir l’objectiu per al que se’l va contractar. No m’explico com un jugador (Beckham), que va ser apartat a mitjans de la competició, és el que li ha donat mitja lliga al Madrid. No m’explico tampoc com en el darrer partit de lliga un altre jugador que quasi no ha jugat en tota la segona volta (Reyes) és precisament qui salva els mobles dels merengues. Només ha faltat que Cassano tornés a marcar, i Ronaldo perquè no podia tornar, que si no...

Per molt que el Barça ho hagi fet molt malament, és impressionant comprovar com, jornada rere jornada, el Madrid jugava de pena però aconseguia els tres punts, i pensaves: això no pot continuar, no hi ha una mínima base que sustenti aquest equip. Però les jornades han anat passant, i el Madrid creixia amb els pírrics gols de VNR, i seguies dient-te: això no pot continuar, si ells han tingut sort en un partit, al pròxim ja no la tindran...però la tenien! I com!

Aquesta lliga no l’oblidaré mai. Ara veig clar que hi ha equips (aquest Madrid, el de la Séptima, el Milan de la darrera Champions) que, per molt malament que estiguin, són capaços de guanyar, i d’altres, com el Barça, que només són capaços de guanyar quan estan al 100% i són infinitament superiors als altres. Què anem a fer-li. Som així.

Apagaré el televisor durant uns quants dies. Per favor, aviseu-me quan el grau de madridisme en sang hagi baixat a nivells normals.