Puntellons i patiment, però victòria

Dissabte passat vaig patir com feia temps que no patia amb el Barça (possiblement des de la final de la Champions contra l’Arsenal). Veia com es repetia el guió d’un partit que ens podia conduir fins l’empat, el que suposava servir en safata el títol lliguer al Madrid. Veia com el meu equip prometia un gran espectacle (un gol als dos minuts promet), amb bon joc, bona actitud i amb els craks entonats (Ronnie fent malabarismes, Messi molt actiu i Eto'o amb les seves passades de gol), però que a base de puntellons per part del seu rival anava transformant-se en un grup de jugadors que contestaven al rival amb les seves armes. Veia com un equip, el Getafe, jugava com si estigués en joc la seva salvació, o entrar en la Champions, o guanyar la lliga. Veia com corrien com mai havia vist, amb un interès que va més enllà del purament esportiu. Primes? Rivalitat pels partits de Copa? Interès per part d’un president i d’un entrenador interessats al màxim en fer un favor al R. Madrid? Jo crec que una mica de tot. El que està clar és que el partit de dissabte no va ser normal, i que el Getafe s’ha convertit en un dels equips més antipàtics per al que escriu aquestes línies.

I el Barça? Valorant ara el partit de dissabte, crec que el resultat i l’actitud dels jugadors van ser notables. Molt poc es pot fer quan jugues amb un jugador menys, quan alguna de les teves estrelles juga amb precaució -per no dir temor- davant les més que probables puntellons que va a rebre (avalades i exigides per l’entrenador), i quan un partit de futbol es converteix en un espectacle de lluita lliure.

Seguirem parlant al llarg de la setmana. Del Villarato, del gol de Van Nistelrroy, del Deportivo, del Saragossa...