Carta oberta a Fabián Ortiz

Imagineu-vos un jugador de futbol mediocre, que intenta filigranes i la majoria no li surten, poc efectiu de cara a porta.
Un jugador jove, però que es mor de fàstic en una lliga "menor" d'Europa.

De cop i volta, miraculosament, li arriba un cop de sort!
Les jugades li comencen a sortir, fa alguns gols espectaculars i la seva selecció el crida per al Mundial.
Allí, contribueix significativament a la consecució del campionat del món.

Segueix la ratxa de sort!
Un dels millors clubs s'hi fixa i el fitxa.
Ràpidament es converteix en la figura de l'equip, en el que "tira del carro", li surten els regats més inversemblants, s'inventa jugades, assistències amb el cul, amb l'esquena. Tot li surt. Fa molts gols, a quin més bonic, de falta, de jugada personal...

Segueix la bona fortuna!
Arriben els títols: dues lligues consecutives i una Champions.
A nivell individual, té el planeta futbolístic als seus peus: entrenadors, seguidors, jugadors, tothom el considera el número u. Li plouen els premis i reconeixements: pilota d'or, millor jugador del continent, FIFPro i un llarg etcètera.

I de sobte, tres anys després, la sort se'n va.
Recordeu: es tracta d'un jugador mediocre, d'escassa qualitat.
Sense la deessa de la Fortuna al seu costat, les seves carències tornen a quedar al descobert.
S'acaba la farsa.

Aquesta és l'abreujada biografia de Ronaldinho, segons Fabián Ortiz.

Senyor Ortiz, el seu article m'omple d'esperança.
M'obre els ulls i em fa entendre que qualsevol mortal pot arribar al cim de la seva professió.
Jo, que fins a l'actualitat m'havia considerat un "químic mediocre", puc aspirar, perquè no?, al premi Nobel en química. Només he d'esperar una ratxa de sort d'uns tres anys.
Vostè, de forma anàloga, deu treballar amb l'il·lusió de rebre, algun dia, el premi Pulitzer del periodisme.
Articles com el de Ronaldinho l'apropen, sens dubte, al seu objectiu.

Fèlix