Crònica d'una mort anunciada

Tots sabíem que aquest dia, tard o prompte, arribaria. Veure la davallada de l’equip, tot i aferrar-nos als arguments positius, obligava a tenir ben present que el R. Madrid, el dels gols en el minut 91, el de les parades de Casillas, el de les ocasions errades clamorosament pel seus rivals... acabaria enxampant a aquest Barça, el de les infinites ocasions fallades, el de les parades de Valdés, el dels gols en contra en el minut 89.
Doncs aquest trist dia ha arribat. El meu germà comentava ahir que el dia en el que Ronaldinho va fallar el penal contra el Sevilla, amb el 0-1 al marcador, va intuir que la lliga se li escapava al Barça. I pareix que així serà.
No obstant, jo també m’aferro a la Confraria del Clau Roent, i crec que aquesta lliga encara es pot guanyar. I reclamo de tothom (aficionats, directius i premsa) que usem les estratègies que tenim a la nostra disposició, amb un únic objectiu: fer pressió contra el R. Madrid fins desestabilitzar l’equip. És a dir, fer el mateix que ells han fet amb nosaltres.

La situació dels dos equips, tot i que sembli mentida, ha sigut molt semblant. Dos equips mal construïts, amb entrenadors incapaços de gestionar bé als jugadors (casos Ronaldo i Beckham, Ronaldinho i Deco, per exemple), amb mal joc, però que han anat obtenint resultats –el Barça a casa i el R. Madrid fora– que els ha permès estar al capdavant de la classificació. La diferència, ara mateix, és la unió i el fanatisme –per la necessitat de títols– que ha imperat a la casa blanca, i que s’ha convertit en dos aspectes fonamentals: posposar les crítiques a l’equip + una campanya pública a tots els nivells amb un únic objectiu: arribar al liderat fos com fos.

Doncs ara ha arribat el torn del Barça. Hem de jugar brut, hem d’utilitzar els mitjans de comunicació per crear polèmica, tensió. Hem de començar amb les portades on el Milan vol fitxar a Van Nistelrooy, o que el Barça va darrere de Robinho, o que Guti té peu i mig en el Liverpool. En termes polítics, hem de fer política de la crispació, per molt trist que pugui parèixer. Perquè més trist serà veure al R. Madrid a la Cibeles.