Dilluns de matí

Això de tornar a treballar dilluns de matí és un suplici. Però si ho fas quan el teu equip ha guanyat, i el teu màxim perseguidor no guanya el seu partit, doncs vens amb una altra alegria, que carai.
La jornada lliguera –quines ganes teníem, per cert, de que la lliga arranqués de nou–, podia haver sigut molt més rodona si no s’hagués repetit novament un guió que Perarnau descriu encertadament al seu blog: passi el que passi, jugui com jugui, amb sort i per desgràcia, el R. Madrid sempre acaba guanyant els seus partits, jugant de pena, però sumant tres punts. I això que els seus rivals sempre gaudeixen d’oportunitats immillorables, de nombroses arribades a la porteria de (San)Casillas, de domini del baló i de les ocasions...En fi, el consol és que ha passat una jornada més i seguim líders, pareix que l’affaire Ronaldinho s’està calmant, Messi i Eto’o estan intractables...

Per acabar de despertar-nos el dilluns, us deixem un fragment de la contra crònica del partit del Madrid, feta per Roncero:

Cofradía viva. La CCA (Cofradía del Clavo Ardiendo) afronta la Semana Santa con la cabeza alta. El Atleti, a siete puntos y a uno de la Intertoto (¡Forza Racing!), el Sevilla a tres (te espero en el Bernabéu) y el Barça a cinco. Pero el sábado juega en La Romareda y Diogo se les atraganta. Y Osasuna llega aquí sin Soldado. Será el Domingo de Resurrección. ¡A dos puntos! Me he venido arriba...