La vida segueix igual

Aquesta és la meva primera entrada de 2008, però pareix que l'any no ha canviat per a alguns. Pareix ser que per al Barça pot haver canviat d'alguna manera, amb la seva victòria a l'Ono Estadi (ha guanyat un altre partit fora de casa, aleluia!), amb un gol de corner, i amb un bon resultat sense jugar bé.

Però per a qui no ha canviat és per al R. Madrid. Seria interessant estudiar quan i per què l'equip anteriorment entrenat per Capello va trobar la fòrmula exacta per a destrossar els nervis dels aficionats no madridistes al futbol. Partits com el del Saragossa ahir n'hem vist un fum, i suposo que els aficionats manyos (i el món en general) no s'explicaran com és possible acabar un partit sense marcar gols amb les oportunitats que van tenir.

Recordo la lliga passada, quan afirmàvem que la flor de Capello no podria durar, que Casillas no podria parar-ho tot, que els gols a última hora de VNR no arribarien sempre, que jugaven amb foc i acabarien cremant-se... i al final guanyaren la lliga.

Totes aquestes cançons les hem escoltat més d'una vegada, i pareix que enguany continuarem escoltant-les.

Com qui no es consola és perquè no vol, em fa ser optimista que el Madrid està jugant amb la sort des d'abans que acabi la primera volta (possiblement des de les primeres jornades de lliga) i que l'excelència de Schuster és una continuació del joc de Capello però sense la flor de l'italià.

I que cada dia que passa és un dia menys per a la retirada d'Iker Casillas.

Així estic de desesperat, la veritat.